Nasca

Tothom ha sentit parlat de les línies de Nasca. Són eixes misterioses formes dibuixades en les pampes àrides a prop de Ica en Perú. Estes planícies tenen unes característiques especials que fan que els dibuixos hagen perdurat en el temps. Sobre una fina i dura capa de terra fosca, hi ha una terra de color clar, que deixa clarament visibles els dibuixos al remenar el revestiment superior. Les condicions meteorològiques, amb l’absència de pluges a terrra del desert, ajuden a conservar els dibuixos. 

Figures geomètriques i línies.

El significat de les línies és un misteri, així com la cultura que les va crear. La cultura Nasca es va desenvolupar en aquest indret durant els segles I a VI de l’actual era.  Es considera que es successora de la cultura Paracas que es va desenvolupar en els mateixos territoris amb anterioritat. Sobre el significat de les línies hi ha moltes teories al respecte: que eren pistes d’aterratge per a OVNIS; que eren utilitzades com a calendaris; que eren per a honrar als deus que habitaven en el cel; etc. Però de moment tot són hipòtesis i cal seguir investigant sobte el tema.

El bus o l'astronauta.

La gran representació artística d’aquesta cultura i que li ha donar visibilitat al llarg del món, són els geoglifs de gran format i que no són visibles a peu pla. De fet els dibuixos no es van descobrir fins ben entrat el segle XX, quan els avions sobrevolaren la zona. Els dibuixos tenen unes dimensions que van des dels pocs metres fins als 275 metres de llargària. La carretera panamericana creua els terrenys on estan aquests dibuixos, partint en dos trossos la superfície sobre la que s’assenten. La construcció d’aquesta es va dur a terme abans que adquiriren la importància que tenen en l’actualitat, produint un mal irreparable en els terrenys.

El colibrí, una de les figures més boniques.

La forma de veure les línies és mitjançant una avioneta. Hi ha un petit aeroport on pots llogar una aeronau per a sobrevolar aquest misteri de l’antiguitat. El preu oscil·la segons la temporada i la demanda dels turistes, anant dels 100 dòlars cap amunt. També influeix el tipus d’avioneta en que vages, hi ha de 4 places o de 10. Les primeres són més cares però s’acosten més a les línies i es veuen millor. Has de tenir en consideració que pots marejar-te durant el vol. Una altra manera més econòmica de veure-les és mitjançant un taxi. Aquest et porta per la panamericana fins a un petit mirador que hi ha, des del qual es poden veure un parell de figures. Però així no veus algunes de les imatges més representatives.

El mirador en la panamericana. S'hi observa l'arbre
a la esquerra i les mas a la dreta de la foto.

La qualitat estètica de les figures és admirable, així com les dimensions i la perfecció que adquireixen.

 

L'aranya, en la part inferior esquerra de la foto.

En l’actualitat s’està excavant unes piràmides del complex cerimonial de Cahuachi, que s’atribueix a aquesta cultura i està en la zona sud de l’actual ciutat de Nasca, ben a dins del desert. Els treballs els duen a terme estudiants d’arqueologia voluntaris d’una universitat d’Itàlia, que durant uns mesos venen a col·laborar en les excavacions. Així que s’avança poc a poc, ja que durant la resta de l’any el complex resta abandonat. La falta de fons fa que l’única forma d’avançar siga mitjançant el treball de franc d’aquestes persones.

Cahuachi, un gran complex cerimonial nasca.

Els aqüeductes soterranis de Cantaleyoc també són una obra impressionant de la cultura Nasca. Aquests encara duen aigua que s’aprofita per al reg. Com el medi en la zona era molt àrid (en l’actualitat també és així), els antics pobladors van haver de buscar medis per aconseguir l’aigua necessària per a la supervivència d’ells i les seves collites. I l’aprofitament de les aigües subterrànies va ser la solució emprada per a garantir un subministrament continu i vital del líquid element. Per a això calia unes grans infraestructures que encara és mantenen en peu centenars d’anys després. 

A prop de la ciutat també es troba una de les que diuen que és la duna d'arena més gran del món, la Duna Grande.

Arica

Viatjar per Perú en autobús és bastant assequible per a la butxaca. Totes les grans ciutats peruanes estan unides mitjançant autocars de diverses companyies que ofereixen el servei. En les terminals d’autobusos pots elegir entre les diferents empreses que operen. Els preus varien segons la qualitat dels serveis i la flota que tenen. Només cal buscar la que s’adapta a la economia pròpia. 

El viatge entre Lima i Tacna en autobús es bastant llarg, sobre unes 22 hores. Abans durava menys hores, però el govern va limitar la velocitat màxima als autobusos per a baixar el gran nombre d’accidents d’aquests vehicles que es produïen. Al principi els conductors no respectaven la velocitat màxima de 90 kilòmetres per hora, però després d’una campanya de sancions les companyies van obligar als conductors a respectar les normes de circulació, i tot cal dir-ho, els accidents patits pels autocars ha disminuït ostensiblement. També ha ajudat en aquest aspecte la limitació als conductors de no fer més de 4 hores seguides de conducció. Ara en els viatges llargs hi ha dos conductors que s’alternen al volant.

La interoceànica és la carretera que creua de nord a sud el continent, a excepció d’un tram en Panama que falta per finalitzar. Hi ha trams de dos carrils, i altres d’un carril per sentit. En l’àrida costa peruana, la carretera et fa sentir l’infinit.

Tacna és l’última ciutat de Perú en direcció cap a Xile. Des d’aquesta ixen taxis que et porten a Arica, la ciutat xilena més propera a la frontera peruana. Quan entres en Perú tens un permís de residència de 90 dies. Si has d’estar més temps en el país, has d’anar a immigració i fer uns tràmits, o pots eixir del país i tornar a entrar perllongant el temps d’estada en el país 90 dies més. Aquest és el propòsit del nostre viatge fins a Arica. Els taxis que fan el trajecte fins a Arica són de sis places, dos al costat del conductor i tres al darrere. Són uns vehicles bastant estranys.  

La frontera entre Xile i Perú ara està tranquil·la, però en els anys 70 va ser molt calenta. Hi havia plans d’invasió de l’exèrcit peruà i els xilens van minar una nombrosa franja de terreny que ara està en procés de neteja. Les conseqüències de la guerra del segle XIX entre Xile contra  Bolívia i Perú encara perduren en el temps.

Arica és una ciutat per a l’estiu. Ara, en ple hivern, està mig deshabitada. Però avui fa un Sol molt bo i la gent ha pres el carrer. Mai més ben dit, perquè ens hi trobem al bell mig d’una manifestació dels estudiants contra la política educativa del govern. Hi ha alguns aldarulls i  algunes càrregues policials. La gent corre d’ací cap allà i és dispersa. A banda d’això hi ha una fira de Bolívia que presenta productes i serveis del país. En Arica acaba un corredor transoceànic que passa per Santa Cruz, i moltes de les exportacions bolivianes ixen per aquest port xilè.

El morro d’Arica és un dels punts més característics de la ciutat. El centre està tancat al trànsit i habilitat per als vianants. Hi ha diverses obres públiques que busquen condicionar la ciutat per a l’estiu, quan s’omple de gent que busca les platges i el bon temps pròpies de la zona.