Iquitos

Iquitos és una ciutat situada en una vessant del riu Amazonas. Realment està entre els rius Nanay, l'Amazonas i el riu Itaya i la llacuna que aquest forma. És el principal port fluvial del Perú. També és la ciutat més gran del món que no te accés terrestre. Només s'hi pot arribar a ella via aèria o fluvial. Està es una imatge de la plaça d'armes de la ciutat, amb el campanari de l'esglèsia mare de la ciutat al fons.



Quan ixes de l'aeroport et trobes la primera imatge curiosa. Hi ha un fum de motocarros que ofereixen el servei de taxi.

Com només hi ha una carretera que la uneix a Nauta, una altra població situada a la riba del riu Marañón, no té molt de sentit tenir un cotxe. Quasi només circulen per la ciutat motos i motocarros. El tránsit és molt flexible i mogut, amb continus adelantaments entre els vehicles.

També són molt peculiars els autobusos que circulen pels carrers d'Iquitos. Tenen la carrosseria de fusta i no tenen finestres. Açò es degut a la calor que fa tot l'any, la fusta no es calfa i l'aire refresca als passatgers en els trajectes.

El barri de Betlem està situat al voltant del riu Itaya. La característica principal de les cases es que són de fusta i flotants, així en la temporada de crescudes només pots desplaçar-te mitjançant bot. Es coneix com la Venècia d'Amèrica, encara que estacional.

Ara hi ha poques cases en l'aigua. Esta és una que es troba un poc allunyada del barri.

Una imatge de la llacuna del riu Itaya des del Malecón Tarapacà.

Ara te una població de més de 400.000 habitants. S'ha recuperat de la debacle del comerç del cautxú, a inicis del segle XX, en la que la ciutat va quedar pràcticament abandonada. En la novela "El sueño del Celta" de Vargas Llosa queda reflexada la vida en la ciutat en l'època d'esplendor del cautxúl, amb les misèries i les alegries de les terres considerades de frontera. Un exemple del'esplendor de l'època és la casa de fierro disenyada per l'arquitecte francés Gustave Eiffel.

O l'ex-hotel Palace, on es destapaven alegrement les botelles de champanya durant el boom del cautxú. En aquest hotel es trova en l'actualitat una caserna militar i no es pot visitar. 

Encara que el major atractiu d'aquesta zona és la gent que hi viu. La seva particular forma d'encarar la vida, la amabilitat que tenen, la alegria que desprenen, la despreocupació i l'espontaneïtat que els impregna, unit a la seva afició pel la música i el ball, fan que la visita a aquesta ciutat siga més que recomanable. La gent viu molt en el carrer gràcies al clima càlid que hi ha tot l'any. Ací pots sentir i notar un nou concepte del temps i de la vida. Quasi res...

El Amazonas y la selva.

Este cap de setmana hem estat en la selva amazònica. Quan el Sol s'amaga a l'horitzó, deixa imatges tan espectaculars com la següent.



Encara que té dos grans inconvenients: la calor i els mosquits. Davant la primera sempre pots prendre un bany reparador en les aigües del riu, però és impossible de controlar als mosquits. Per molt de repelent que t'apliques o roba que portes, sempre troben el lloc per a colar-se i deixar-te el seu record. Esta és l'habitació del lodge on estàvem allotjats.

Vam anar a visitar a la tribu dels yaguas. Estos encara conserven la seva cultura tradicional. Ens van oferir una molt hospitalaria benvinguda, les danses pròpies de la tribu (a la que ens van convidar a participar), i una petita classe de tir amb cerbatana. A canvi de tot açò, i com a contraprestació, t'ofereixen la possibilitat de comprar al finalitzar la visita, els productes artesanals que elaboren. Pense que és un intercanvi molt desigual. Ells donen pràcticament tot el que tenen, i els turistes poden comprar o no els productes.

  

En la amazonia no hi ha carreteres que uneixen les diferents poblacions. Tot el transport es fa en diferent tipus d'embarcacions, a motor o a rem.

Ja sabeu, és molt dura la navegació...

En época de plujes pràcticament tots els pobles s'inunden, i les barques són l'únic mitjà de transport. Les construccions de les cases sempre són en alt i ja tenen controlat fins on arriben les aigues. Encara així de vegades la crescuda és més gran de l'habitual, com veiem en la marca que va deixar l'aigua en la casa.

Un dels grans atractius del Amazonas i la seva selva, a més dels paisatges, és la gran diversitat biològica de l'indret, la més gran del planeta. Tot seguit una petita mostra de algunes de les peculiaritats animals que podem trobar, com són les formigues talladores de fulles.

Els peixos paiches, els més grans d'aigua dolça (fan més de dos metres de llarg), i que en l'actualitat es troben en perill d'extinció.

En la imatge una de les diferents espècies de monos que vam trobar.

O la impressionant vitoria regia, el nenúfar més gran del món, que pot arribar a fer més de dos metres de diàmetre.

I ja per últim, només cal avisar que si en alguna ocació aneu a la selva de l'Amazonas, cal tenir sempre en consideració que el Tunchi o tunche, l'esperit maligne de la selva, sempre va a la caça de les persones de cor feble.



Cusco

Vam arribar a Cusco en avió, i en la terminal ens va rebre un grup de danses i una parella disfressats de reis inques. Eixe cap de setmana es festejava els 100 anys del “descobriment” de Machu Pichu.  Encara que millor seria dir de la posada en valor o presentació a la resta del món, ja que els habitants de la zona ja feia temps que sabien de la seva existència. 

Cusco està situada a més de 3300 metres d’altitud. Per a evitar el mal d’altura es recomanable descansar en arribar i prendre infusions de fulla de coca els primers dies. Els hotels solen preparar un mate de coca per als nouvinguts. Encara així és fàcil que et trobes lleugerament marejat i et canses fàcilment al principi.

La ciutat de Cusco és molt bonica. Quan els espanyols van conquerir el territori, van procedir a derruir els palaus dels inques que hi havia. Ja sabem com se les gastaven els conqueridors i el respecte que van mostrar pels altres. Junt a l’enderrocament dels edificis es va procedir a la implantació de les noves creences i a la substitució cultural. No es pot dir que van ser els més il·lustrats i comprensius els que van portar a terme l’encontre entre estes dos cultures. Amb les pedres d’aquests van edificar palaus, esglésies i altres edificis imponents. Moltes vegades van aprofitar l’estructura existent produint-se una fusió molt interessant. 

Ací hi ha una panoràmica de la plaça d’armes de la ciutat.

Els inques eran grans constructors amb pedra. Tallaven amb gran mestratge i no utilitzaven cap tipus d’argamassa per a fer la unió. Inclús així no entra ni una targeta entre les unions de les pedres. Esta foto me la van demanar, així que va amb especial afecte.

La monumentalitat de les estructures és imponent. Però alhora són estétiques, dinàmiques i elegants. Estem parlant de la construcció, no del model...

En el carrer Hatunrumiyoc, a prop de la plaça d'armes, es troba la famosa pedra del dotze angles, un exemple del virtuosisme dels tallistes precolombins. Esta encaixa perfectament i s'adapta als contorns de la resta de pedres, així com abraçant-les.

Un altre dels atractius de la ciutat és el mercat. En este recinte es respira una activitat molt intensa, tothom compra i ven de tot. Aquest està dividit en diferents seccions on s'acumulen les parades. En els mercats sempre hi ha una àrea de restauració, on hi pots menjar per un preu mòdic.

Una parada especialitzada en verdures. Podem observar els chuños, patates deshidratades amb fred, molt típiques de les zones andines. Com no tenen aigua es conserven molt de temps.

  

L'optimització de l'espai és total en estes parades. És impossible ficar més coses en eixe lloc. També és memorable veure on s'integren les venedores o venedors en l'interior de la parada.

Passejar pels diferents carrers del centre històric és un plaer. En aquest podem veure una wiphala onejant en el balcó. Esta bandera es compon dels set colors de l’arc de San Martí. Esta bandera també l’ha adoptada com a emblema el moviment gai. Encara que no hi ha constància històrica de que els inques utilitzaren banderes, esta ara s’ha constituït en el símbol que representa als pobles andins. En Bolívia també s’utilitza la wiphala, però encara que en els mateixos colors, té una estructura diferent, ja que està és quadriculada i els colors van en diagonal.

La plaça d’armes és el centre de la ciutat vella del Cusco. Un poc més amunt hi ha el museu inca, del que hi ha una vista molt bonica d’una part de les muntanyes que rodegen la ciutat.

Visita a Chinchero, Moray i les salines de Maras.

Aquest divendres passat vam visitar diferents indrets propers a Cusco, concretament vam anar a Chinchero, Moray i les salines de Maras. L’excursió la vam contractar en una de les nombroses agències de tours que hi ha en Cusco. Pels voltants de la plaça de armes hi ha molts establiments que ofereixen artesania o viatges, quan no les dos coses alhora. Tot açò en una habitació que pot tenir uns deu metres quadrats. És impressionant com aprofiten l'espai.

Vam eixir de matí cap a Chinchero, per una carretera asfaltada amb els nevats dels Andes al fons. En arribar vam visitar un mercat d’artesania tèxtil, on les dones elaboren teles i tot tipus de roba amb la llana. 

 

Ens van mostrar tot el procés de fabricació, des que esquilen els animals fins a la posterior exposició i venda. Primer tallen la llana de les alpaques amb un vidre (ens van dir que és millor així perquè no cal esmolar-lo mai). En segon lloc netejen la llana en aigua i una arrel sabonera que hi ha en la zona. En tercer lloc elaboren el fil, i tot seguit li donen color, tot utilitzant ingredients naturals (insectes com la chinchilla; plantes com la chilca, la tara...; llavors com la del achiote, el garrofí...; i arrels diverses...). Per a fer açò introdueixen la llana en unes olles bullint amb els ingredients pertinents. Per a determinats colors cal utilitzar un mordent per impregnar bé el teixit i evitar el futur destenyiment. Ací estan els diferents colors amb les elements que els fabriquen.

I ara un vídeo de com li donen color a la llana.

En últim lloc, ja sec el fil, el processen elaborant els diferents productes que ofereixen (chullos, guants, mantes, teles, bosses, jerseis, etc.).

En els diferents poblets que anàvem travessant hi havia en el teulat de les cases dos bous, una creu i una escala. Ens va explicar el guia que açò ho fan per a protegir-la casa i per obtindre prosperitat. Els bous son el principal instrument que tenen per a treballar la terra així que simbolitzen la prosperitat. Hi ha un mascle i una femella representant la dualitat. La creu ja sabem el que significa i els atorga protecció. I l’escala seria el que uneix els dos mons, el terrenal amb el de més enllà.

Açò es Moray. Una espècie d’amfiteatre on es presenten una sèrie de terrasses concèntriques fetes de pedra a mode de bancals. Hi ha diferents teories de per a que servia. La que té més adeptes diu que va ser una espècie de laboratori on es feien investigacions agrícoles, aprofitant els diferents microclimes que es troben en les diferents altures. Altres diuen que podria haver estat una espècie de teatre, emparant-se en la especial ressonància que hi ha en el complex.

Hi ha unes pedres que ixen de la paret i que s’utilitzen com a escala per a pujar i baixar. Ens comenta el guia que la forma en ziga-zaga representa a la serp, que simbolitza la saviesa i el món de baix. En la cosmovisió inca hi ha tres animals que representen els diferents mons que hi han, i que es coneix com la trilogia inca. En primer lloc està el condor, que representa el món de dalt, on habiten el deus. El segon correspon al puma, i representa el món terrenal, on viuen les persones. L'últim està representat per la serp i correspon al món subterrani, al de baix on viuen els avantpassats.

Com tota paret feta de pedra seca, està sotmesa a l’acció del pas del temps i la temuda solsida. Ací veiem com estan consolidant i reparant estes solsides.

Estes són les canalitzacions per on diuen que es regaven les diferents terrasses.

Maras és un complex de salines format per unes 3000 basses que exploten els habitants de la zona. Aprofiten una font d’aigua calenta i salada que ix de la muntanya, i que canalitzen a les diferents bassetes. En evaporar-se l’aigua, queda la sal en el piso. Repeteixen el procés fins que hi ha uns 10 centímetres de sal, moment en el qual la recol·lecten. El procés sol durar un mes, sempre que les condicions atmosfèriques siguen les adequades (bon sol i absència de pluja).

La sal produïda no té iode, fet que propiciava que la gent que la prenia patira de goll, i se’ls desenvolupara la papada per l'ús deficient de la glàndula tiroide. Això era considerat una maledicció, i els que ho patien abandonaven la població anant a viure a una de les nombroses coves que hi ha per les rodalies. En l’actualitat se li afegeix a la sal produïda en esta salera el iode per a comercialitzar-la.

En la tornada vam poder gaudir del típic paisatge altiplànic. Quin cel més bonic.

El país on les coles eren de colors....

Les begudes amb cola en Europa són totes negres. Les grans marques internacionals són les que han copat el mercat de refrescs i les que han marcat la pauta. Aprofitant el gran nombre de consumidors d’aquestes begudes, han aparegut noves marques amb menys tradició que, principalment a base del preu, han intentat competir amb les grans dominadores. Els sabors divergien, però a ninguna se li va ocórrer canviar el color. Així s’ha instaurat en el subconscient col·lectiu que les begudes de cola són negres.

Inclús les grans transnacionals van intentar atraure a nous consumidors ficant en el mercat una cola transparent, però van haver de retirar-la perquè aquesta no va convèncer als consumidors. ¿Com havien de beure una cola transparent, si la cola sempre ha estat negra?

Dons sembla que no, que la cola no té un color predeterminat. Que el refresc de cola pot tenir diverses coloracions que la fan més atractiva a la vista. I també pot tenir un sabor molt diferent a aquell que donem per suposat que ha de tenir eixe refresc.

Hi ha un anunci publicitari en que li donen a provar Inca Cola a un gringo. Este la cata i diu: it’s rare..., like a bubble gum,... but Ilike it. Que vindria a ser: es rara..., sabe como a chicle..., però me gusta.

La inca-cola es va convertir en un símbol de Perú, i superava en molt les vendes de la Coca-Cola al país, així que la multinacional va fer una compra d’una part important de la companyia en 1999. Ara pertany al Grup Coca-Cola. Inca-cola encara es la gasosa més venuda en el país. Este grup també fabrica la Kola-Inglesa, beguda de color roig.

Hi ha una altra companyia important que fabrica coles en el país, la embotelladora Don Jorge. Esta té dos marques importants, la Perú-Cola (de color negre) i la Isaac-Cola (de color groc). Encara que sembla que la distribució en el zona de Lima no és massa important, ja que no és fàcil veure-la en les tendes.

Visita del president a la universitat.

Enguany es celebra el 42 aniversari de la universitat Ricardo Palma. Fruit d’aquesta data, es va inaugurar el nou edifici d’aules de la universitat, a càrrec del president de la República de Perú, Alan Garcia. En veritat el nou aulari no està acabat, i els obrers segueixen treballant, però ja sabem con van estes coses, als presidents els encanta destapar plaques. Segurament el nou president, Ollanta Humala, també inaugurarà l’edifici més endavant, quan ja estiga realment operatiu. Ara només hi ha equipades un parell d’aules que són les que va visitar el president actual.

Quan vam anar a entrar en la universitat cap a les nou del matí ja hi havia una forta presència policial, de fet no ens van deixar per la porta principal, i vam haver d’entrar per una lateral. Dins del recinte universitari l’ambient era de festa. En el pati de la universitat, enfront del nou edifici, hi havia un munt de rams de flors que les diverses facultats havien ofrenat en memòria de Ricardo Palma, l’escriptor de qui rep nom la institució.

Tots donaven els últims retocs a l’espera de la visita de tant il·lustre convidat.

Les autoritats universitàries van prenent posició. Es va instal·lar una pantalla gegant on es transmetien diversos missatges institucionals.

Ahí estan el president i el rector en les butaques que els van habilitar per a l’ocasió. Després hi va haver els discursos de rigor. El president va improvisar un bon discurs adulatori a la institució. Tot molt adient i mesurat.

Focs d’artifici per a inaugurar el nou aulari. Este és un edifici que diuen que és més ecològic perquè està fet d’acer, element que necessita menys energia que altres materials, a més de ser mes fort, resistent i lleuger.

Una acumulació de persones en el moment de tallar la cinta i el corresponent trencament ritual d’inauguració. Dins la bossa de plàstic està la gerreta de ceràmica que van esclatar contra el piló, com a ofrena. La gerra estava plena de chicha de jora, que és una beguda alcohòlica fermentada a base de panís, de color entre carabassa i marró, com s'aprecia en la foto. Conta la llegenda que esta chicha va ser descoberta de casualitat, quan l'aigua va entrar en unes sitges i va fermentar el panís que hi havia emmagatzemat. Com s'havia fet malbé, el van tirar a l'escombrera. Un famolenc que furgava entre el fem va consumir la substància i va acabar ebri, propiciant la descoberta de tan "màgica" beguda. Açò va passar en els temps de Tupac Yupanqui, el desè inca, allà pel segle XV. 

Sempre hi havia una multitud de gent molt gran envoltant-lo. Ja sabem la fascinació que el poder exerceix sobre les persones. Només acabar la visita, s'acomiada i a continuar en la seva agenda (segur que encara queden coses per inaugurar).

Ahí està el cotxe presidencial.

P.D. Com es veuria el Pere com a president?... Doncs, no queda malament del tot...