Nasca

Tothom ha sentit parlat de les línies de Nasca. Són eixes misterioses formes dibuixades en les pampes àrides a prop de Ica en Perú. Estes planícies tenen unes característiques especials que fan que els dibuixos hagen perdurat en el temps. Sobre una fina i dura capa de terra fosca, hi ha una terra de color clar, que deixa clarament visibles els dibuixos al remenar el revestiment superior. Les condicions meteorològiques, amb l’absència de pluges a terrra del desert, ajuden a conservar els dibuixos. 

Figures geomètriques i línies.

El significat de les línies és un misteri, així com la cultura que les va crear. La cultura Nasca es va desenvolupar en aquest indret durant els segles I a VI de l’actual era.  Es considera que es successora de la cultura Paracas que es va desenvolupar en els mateixos territoris amb anterioritat. Sobre el significat de les línies hi ha moltes teories al respecte: que eren pistes d’aterratge per a OVNIS; que eren utilitzades com a calendaris; que eren per a honrar als deus que habitaven en el cel; etc. Però de moment tot són hipòtesis i cal seguir investigant sobte el tema.

El bus o l'astronauta.

La gran representació artística d’aquesta cultura i que li ha donar visibilitat al llarg del món, són els geoglifs de gran format i que no són visibles a peu pla. De fet els dibuixos no es van descobrir fins ben entrat el segle XX, quan els avions sobrevolaren la zona. Els dibuixos tenen unes dimensions que van des dels pocs metres fins als 275 metres de llargària. La carretera panamericana creua els terrenys on estan aquests dibuixos, partint en dos trossos la superfície sobre la que s’assenten. La construcció d’aquesta es va dur a terme abans que adquiriren la importància que tenen en l’actualitat, produint un mal irreparable en els terrenys.

El colibrí, una de les figures més boniques.

La forma de veure les línies és mitjançant una avioneta. Hi ha un petit aeroport on pots llogar una aeronau per a sobrevolar aquest misteri de l’antiguitat. El preu oscil·la segons la temporada i la demanda dels turistes, anant dels 100 dòlars cap amunt. També influeix el tipus d’avioneta en que vages, hi ha de 4 places o de 10. Les primeres són més cares però s’acosten més a les línies i es veuen millor. Has de tenir en consideració que pots marejar-te durant el vol. Una altra manera més econòmica de veure-les és mitjançant un taxi. Aquest et porta per la panamericana fins a un petit mirador que hi ha, des del qual es poden veure un parell de figures. Però així no veus algunes de les imatges més representatives.

El mirador en la panamericana. S'hi observa l'arbre
a la esquerra i les mas a la dreta de la foto.

La qualitat estètica de les figures és admirable, així com les dimensions i la perfecció que adquireixen.

 

L'aranya, en la part inferior esquerra de la foto.

En l’actualitat s’està excavant unes piràmides del complex cerimonial de Cahuachi, que s’atribueix a aquesta cultura i està en la zona sud de l’actual ciutat de Nasca, ben a dins del desert. Els treballs els duen a terme estudiants d’arqueologia voluntaris d’una universitat d’Itàlia, que durant uns mesos venen a col·laborar en les excavacions. Així que s’avança poc a poc, ja que durant la resta de l’any el complex resta abandonat. La falta de fons fa que l’única forma d’avançar siga mitjançant el treball de franc d’aquestes persones.

Cahuachi, un gran complex cerimonial nasca.

Els aqüeductes soterranis de Cantaleyoc també són una obra impressionant de la cultura Nasca. Aquests encara duen aigua que s’aprofita per al reg. Com el medi en la zona era molt àrid (en l’actualitat també és així), els antics pobladors van haver de buscar medis per aconseguir l’aigua necessària per a la supervivència d’ells i les seves collites. I l’aprofitament de les aigües subterrànies va ser la solució emprada per a garantir un subministrament continu i vital del líquid element. Per a això calia unes grans infraestructures que encara és mantenen en peu centenars d’anys després. 

A prop de la ciutat també es troba una de les que diuen que és la duna d'arena més gran del món, la Duna Grande.

Arica

Viatjar per Perú en autobús és bastant assequible per a la butxaca. Totes les grans ciutats peruanes estan unides mitjançant autocars de diverses companyies que ofereixen el servei. En les terminals d’autobusos pots elegir entre les diferents empreses que operen. Els preus varien segons la qualitat dels serveis i la flota que tenen. Només cal buscar la que s’adapta a la economia pròpia. 

El viatge entre Lima i Tacna en autobús es bastant llarg, sobre unes 22 hores. Abans durava menys hores, però el govern va limitar la velocitat màxima als autobusos per a baixar el gran nombre d’accidents d’aquests vehicles que es produïen. Al principi els conductors no respectaven la velocitat màxima de 90 kilòmetres per hora, però després d’una campanya de sancions les companyies van obligar als conductors a respectar les normes de circulació, i tot cal dir-ho, els accidents patits pels autocars ha disminuït ostensiblement. També ha ajudat en aquest aspecte la limitació als conductors de no fer més de 4 hores seguides de conducció. Ara en els viatges llargs hi ha dos conductors que s’alternen al volant.

La interoceànica és la carretera que creua de nord a sud el continent, a excepció d’un tram en Panama que falta per finalitzar. Hi ha trams de dos carrils, i altres d’un carril per sentit. En l’àrida costa peruana, la carretera et fa sentir l’infinit.

Tacna és l’última ciutat de Perú en direcció cap a Xile. Des d’aquesta ixen taxis que et porten a Arica, la ciutat xilena més propera a la frontera peruana. Quan entres en Perú tens un permís de residència de 90 dies. Si has d’estar més temps en el país, has d’anar a immigració i fer uns tràmits, o pots eixir del país i tornar a entrar perllongant el temps d’estada en el país 90 dies més. Aquest és el propòsit del nostre viatge fins a Arica. Els taxis que fan el trajecte fins a Arica són de sis places, dos al costat del conductor i tres al darrere. Són uns vehicles bastant estranys.  

La frontera entre Xile i Perú ara està tranquil·la, però en els anys 70 va ser molt calenta. Hi havia plans d’invasió de l’exèrcit peruà i els xilens van minar una nombrosa franja de terreny que ara està en procés de neteja. Les conseqüències de la guerra del segle XIX entre Xile contra  Bolívia i Perú encara perduren en el temps.

Arica és una ciutat per a l’estiu. Ara, en ple hivern, està mig deshabitada. Però avui fa un Sol molt bo i la gent ha pres el carrer. Mai més ben dit, perquè ens hi trobem al bell mig d’una manifestació dels estudiants contra la política educativa del govern. Hi ha alguns aldarulls i  algunes càrregues policials. La gent corre d’ací cap allà i és dispersa. A banda d’això hi ha una fira de Bolívia que presenta productes i serveis del país. En Arica acaba un corredor transoceànic que passa per Santa Cruz, i moltes de les exportacions bolivianes ixen per aquest port xilè.

El morro d’Arica és un dels punts més característics de la ciutat. El centre està tancat al trànsit i habilitat per als vianants. Hi ha diverses obres públiques que busquen condicionar la ciutat per a l’estiu, quan s’omple de gent que busca les platges i el bon temps pròpies de la zona.

Els sorolls de la selva

Realment estar en la selva és una de les coses més emocionants que he fet mai. És un canvi en la perspectiva. Estàs enmig de la immensitat, però a diferència de la soledat de les muntanyes, estàs dintre d'una immensitat plena de formes, de colors, d'aromes, de sensacions..., en resum, plena de vida.

Tal vegada mitjançant aquest vídeo podeu fer-se un poc més la idea del que dic. Punxeu la imatge, gaudiu dels sorolls i sentiu que és realment eixa explosió de vida.

Buscar caimans en les aigües estancades, damunt d'una canoa i amb la llum d'una llanterna et dona una idea nova del que és la vida.

La cultura moche o mochica.

En la zona costera nord del Perú es troben els vestigis de la cultura Moche o Mochica, que va habitar estes valls entre els segles I i VII de l’era actual. Dos son els principals vestigis d’aquesta cultura que vam visitar: el museu del Senyor de Sipán en Chiclayo, i el complex arqueològic de la Huaca de la Lluna i del Sol en Trujillo.

El museu del senyor de Sipan exhibeix l’enterrament d’aquest governant que va viure en el segle III. La troballa va ser molt important, ja que era una tomba que no havia estat huaquejada, restant intactes tots els elements funeraris que la componien: joies, ossos, ceràmiques...; i que ens ajuda a conèixer una mica aquesta particular cultura preincaica. El museu té forma d'una piràmide moche, com s'observa en la foto anterior. És molt recomanable la seva visita. Cal tenir en conte que no es poden fer fotos a l'interior.

El seu deu principal era Ai Apaec,i tenia una semblança ferotge. Tenia el ulls de mussol, les dents de felí i el seu cabell representava el mar. 

Solia representar-se amb un tumi (ganivet ritual) en una mà i un cap en l’altra. També era conegut com el decapitador. En ocasions també se’l representava com a una aranya decapitadora, com una criatura amb ales o uns monstre marí, dominant tots els àmbits de la natura (terra, mar i aigua). En la imatge com a aranya decapitadora.

Les construccions que feien eren molt complexes i en forma piramidal, encara que no tenien punta en la part de dalt (piràmide motxa), així en la part de dalt podien col•locar altars i altres elements. Estes estaven fetes de rajoles de fang. Cada rajola tenia un signe distintiu que la identificava.

Els mochiques construïen una piràmide i passat un temps la cobrien en una altra que englobava l’anterior. En la de la Lluna s’hi ha identificat cinc construccions. No se sap ben bé perquè, però es suposa que simbolitzava una espècie de renaixement. En imatge la Huaca del Sol, que no es pot visitar i que està en l’actualitat en procés d’inici de les excavacions.

En la foto es pot veure el nivell 5 i últim de la huaca de la Lluna. S’aprecia que està dividida en set nivells, i en cadascú hi ha una representació diferent. En el primer una processó d’esclaus lligats amb una soga en el coll. En el segon soldats. En el tercer apareix Ai Apaec en forma d’aranya decapitadora. En el quart escaló es veu a un deu del mar. En el cinquè apareix un ser mític en forma de felí i amb una cola en forma de serp.

En el sisè nivell es representa una serp, i era el que donava accés a l'interior mitjançant una rampa que s'aproximava pel lateral. En l’últim apareix el deu de la muntanya, al qual li ixen serps en cap de còndor del cos, i que sosté un tumi en una mà i un cap decapitat en l’altra. Estos últims nivells es distigueixen vagament.

Parlant del mochica també hem d’esmentar que a ceràmica mochica és d’una qualitat i mestressa admirable. Són molt famoses les representacions eròtiques dels ceramistes. També van aconseguir un gran domini de les infraestructures hídriques que els va permetre conrear aquestes zones amb poca aigua del nord de l'actual Perú.

Esta cultura va desaparèixer cap al segle VIII. Es suposa que va haver una gran sequera per un període de 30 anys, degut al fenomen climatològic d’el “niño” que va ser molt acusat en eixa època. Açò va propiciar la disgregació de la societat i la posterior aparició d’altres cultures en la zona, Lambayeque, Chimú, etc.

La selva central peruana

Aquesta forma part de la regió ecològica coneguda com a selva alta, junt a les zones yungueres. Està situada en la vessant oriental de la cordillera dels Andes, i la seva altitud  oscil•la entre els 600 i els 3500 metres sobre el nivell del mar. 

Es diferencien dos climes, un de càlid i humit fins als 2500, i un altre de fred a les altures superiors. La riquesa vegetal i animal de la zona és molt gran. Com a mostra una foto d'una fulla que en la zona s'utilitza per a evitar mullar-se en cas de pluja. 

Els grans desnivells propicien que els nombrosos rius formen moltes cascades en el seu recorregut. En la imatge la coneguda catarata de Bayoz. Hi havia molta gent, com es pot apreciar. Esta és una de les destinacions principals que els limenys visiten durant les festes pàtries.

Van anar a la regió de Junin, visitant les poblacions de La Merced, Chanchamayo, Oxapampa, San Ramón i Tarma. De la confluència dels rius Chanchamayo y i el Tarma naix el Perené, riu que dona nom a una bonica vall. El color de l’aigua dels dos rius mares és diferent, i sembla que no vulguen unir-se al principi.

En aquesta zona habitaven els ashaninka. Quan la expansió incaica, esta comunitat va resistir els intents de dominació del seu territori, arribant finalment a un respecte mutu i no hostilitat. La dificultat orogràfica del medi va ajudar a la independència dels ashaninka. Van establir contactes comercials amb els inques (s’han trobat diversos vestigis arqueològics), però mai van estar sota control d’aquests. Vam visitar una comunitat ashaninka, i ens van fer vestir amb el seu vestit tradicional.

La següent foto recull un poblat ashaninka, amb les seves particulars construccions. Esta comunitat, com també moltes altres de la selva, són especialistes en la cura mitjançant les plantes medicinals que abunden en este hàbitat. En l'actualitat hi ha moltes companyies farmaceutiques que patenten, per a enriquir-se, compostos que estes comunitats originàries han estan utilitzan durant segles per a lluitar contra les enfermetats.

En la zona d’Oxapampa es va establir en el segle XIX una colònia d’alemanys i austriacs. Aquests van acudir cercant feina i unes ajudes que el govern del Perú donava per a colonitzar les terres selvàtiques de l’interior. Quan van arribar la realitat va estar un altra, i les ajudes promeses es van reduir notablement. Com tampoc no podien pagar un passatge de retorn, finalment es van establir per iniciativa pròpia, fundant les localitats de Pozuzo i posteriorment Oxapampa. Aquesta foto podria passar ser d’una zona dels Alps, si no fora per el mototaxi, les banderes del Perú, els anuncis en castellà...

En l’actualitat encara es poden veure les influències del primer pobladors tirolesos. En l’arquitectura de les cases a dos vessants i de fusta, en l’alimentació, etc. Ací la particular fusió d'elements centreeuropeus amb les fruites autòctones, fent noves versions del tradicional strugel fet amb poma.

 

Iquitos

Iquitos és una ciutat situada en una vessant del riu Amazonas. Realment està entre els rius Nanay, l'Amazonas i el riu Itaya i la llacuna que aquest forma. És el principal port fluvial del Perú. També és la ciutat més gran del món que no te accés terrestre. Només s'hi pot arribar a ella via aèria o fluvial. Està es una imatge de la plaça d'armes de la ciutat, amb el campanari de l'esglèsia mare de la ciutat al fons.



Quan ixes de l'aeroport et trobes la primera imatge curiosa. Hi ha un fum de motocarros que ofereixen el servei de taxi.

Com només hi ha una carretera que la uneix a Nauta, una altra població situada a la riba del riu Marañón, no té molt de sentit tenir un cotxe. Quasi només circulen per la ciutat motos i motocarros. El tránsit és molt flexible i mogut, amb continus adelantaments entre els vehicles.

També són molt peculiars els autobusos que circulen pels carrers d'Iquitos. Tenen la carrosseria de fusta i no tenen finestres. Açò es degut a la calor que fa tot l'any, la fusta no es calfa i l'aire refresca als passatgers en els trajectes.

El barri de Betlem està situat al voltant del riu Itaya. La característica principal de les cases es que són de fusta i flotants, així en la temporada de crescudes només pots desplaçar-te mitjançant bot. Es coneix com la Venècia d'Amèrica, encara que estacional.

Ara hi ha poques cases en l'aigua. Esta és una que es troba un poc allunyada del barri.

Una imatge de la llacuna del riu Itaya des del Malecón Tarapacà.

Ara te una població de més de 400.000 habitants. S'ha recuperat de la debacle del comerç del cautxú, a inicis del segle XX, en la que la ciutat va quedar pràcticament abandonada. En la novela "El sueño del Celta" de Vargas Llosa queda reflexada la vida en la ciutat en l'època d'esplendor del cautxúl, amb les misèries i les alegries de les terres considerades de frontera. Un exemple del'esplendor de l'època és la casa de fierro disenyada per l'arquitecte francés Gustave Eiffel.

O l'ex-hotel Palace, on es destapaven alegrement les botelles de champanya durant el boom del cautxú. En aquest hotel es trova en l'actualitat una caserna militar i no es pot visitar. 

Encara que el major atractiu d'aquesta zona és la gent que hi viu. La seva particular forma d'encarar la vida, la amabilitat que tenen, la alegria que desprenen, la despreocupació i l'espontaneïtat que els impregna, unit a la seva afició pel la música i el ball, fan que la visita a aquesta ciutat siga més que recomanable. La gent viu molt en el carrer gràcies al clima càlid que hi ha tot l'any. Ací pots sentir i notar un nou concepte del temps i de la vida. Quasi res...

El Amazonas y la selva.

Este cap de setmana hem estat en la selva amazònica. Quan el Sol s'amaga a l'horitzó, deixa imatges tan espectaculars com la següent.



Encara que té dos grans inconvenients: la calor i els mosquits. Davant la primera sempre pots prendre un bany reparador en les aigües del riu, però és impossible de controlar als mosquits. Per molt de repelent que t'apliques o roba que portes, sempre troben el lloc per a colar-se i deixar-te el seu record. Esta és l'habitació del lodge on estàvem allotjats.

Vam anar a visitar a la tribu dels yaguas. Estos encara conserven la seva cultura tradicional. Ens van oferir una molt hospitalaria benvinguda, les danses pròpies de la tribu (a la que ens van convidar a participar), i una petita classe de tir amb cerbatana. A canvi de tot açò, i com a contraprestació, t'ofereixen la possibilitat de comprar al finalitzar la visita, els productes artesanals que elaboren. Pense que és un intercanvi molt desigual. Ells donen pràcticament tot el que tenen, i els turistes poden comprar o no els productes.

  

En la amazonia no hi ha carreteres que uneixen les diferents poblacions. Tot el transport es fa en diferent tipus d'embarcacions, a motor o a rem.

Ja sabeu, és molt dura la navegació...

En época de plujes pràcticament tots els pobles s'inunden, i les barques són l'únic mitjà de transport. Les construccions de les cases sempre són en alt i ja tenen controlat fins on arriben les aigues. Encara així de vegades la crescuda és més gran de l'habitual, com veiem en la marca que va deixar l'aigua en la casa.

Un dels grans atractius del Amazonas i la seva selva, a més dels paisatges, és la gran diversitat biològica de l'indret, la més gran del planeta. Tot seguit una petita mostra de algunes de les peculiaritats animals que podem trobar, com són les formigues talladores de fulles.

Els peixos paiches, els més grans d'aigua dolça (fan més de dos metres de llarg), i que en l'actualitat es troben en perill d'extinció.

En la imatge una de les diferents espècies de monos que vam trobar.

O la impressionant vitoria regia, el nenúfar més gran del món, que pot arribar a fer més de dos metres de diàmetre.

I ja per últim, només cal avisar que si en alguna ocació aneu a la selva de l'Amazonas, cal tenir sempre en consideració que el Tunchi o tunche, l'esperit maligne de la selva, sempre va a la caça de les persones de cor feble.