Paracas e Illes Ballesta

Aquest dissabte vam anar d’excursió al departament d’Ica, més concretament  a Paracas. El bus partia a les 6:30 del matí del parc Kennedy de Miraflores. Vam anar a buscar la panamericana i rumb cap al sud.  La panamericana es una carretera que creua tota América, des de Buenos Aires fins a la frontera amb USA, encara que s’han fet noves extensions que arriben des d’Alaska fins a Ushuaia. També cal dir que hi ha un tram entre Panamà i Colòmbia que  falta per realitzar i que fa que no estiguen unides el ramal nord i el sud.

En el trajecte anem bordejant la cosa peruana. Esta costa és molt seca, quasi desèrtica. Només hi ha vegetació en les valls pels que discorren els rius que naixen en els Andes i van a integrar-se a l’oceà Pacífic. La corrent gelada de Humboldt que puja per la costa, per un costat, i la proximitat de la cadena muntanyosa dels Andes,  amb altures superiors als 6000 metres, per l’altre, fan que el règim de pluges de la zona sigue més aviat escàs.

En arribar a Paracas, vam pujar en un bot que ens va fer  la visita fins a les Illes Ballesta. La mar estava una mica marejada (només una mica) però com nosaltres anaven a la part de darrere de l’embarcació vam acabar una mica xops.  Sort que el guia va avisar i anàvem preparats amb una jaqueta impermeable. En arribar a les illes, des de la embarcació vam gaudir de la fauna de la zona. Vam veure pingüins de Humboldt (en perill d’extinció), llops marins i una quantitat ingent de pardals de tota mena (pelicans, piquers, guanays, etc.).

Estes illes se les coneix com les guaneres, gràcies a la quantitat de merda de pardal que acumulen. En el segle XIX va començar l’explotació del guano com a forma d’augmentar la productivitat de la terra. Fins al segle XX que els científics alemanys no van descobrir el adob sintètic, el guano era una gran font de divises per a l’economia peruana. Quan va començar  l’explotació, diuen que hi havia uns 30 metres de guano acumulat al damunt de la terra de les illes. Ara aquesta àrea està protegida i ha estat declarada reserva nacional. Encara així cada quatre o cinc anys es procedeix a extraure el guano que s’ha acumulat per a ús comercial. En la foto anterior s'observa la construcció mitjançant la qual es carreguen els vaixells.

Navegant cap a les illes, es divisa en la badia de Paracas, un  enorme geòglif (línies gravades en la roca) en forma de trident. També es coneix com el Canelobre de Paracas. Ens explica el guia hi ha diverses explicacions sobre la seva autoria. Una diu que segurament va ser realitzat per la cultura Nazca i que cada braç ve a significar una part del món, l’ordre mineral, el vegetal i l’animal. Una segona teoria diu que les línies les van fer per a orientació del mariners. Una tercera defensa que és un símbol maçònic i que és possible que fora creat o instigat per San Martín en el període de les independències. Una quarta teoria afirma que ha estat obra d’éssers de fora del planeta Terra. El guia va dir que realment no es descarta cap teoria, i totes tenen els seus detractors i defensors.

Quan vam tornar a terra, vam passejar per la platja de Paracas i vam dinar un cebiche en un dels nombrosos restaurants que hi ha al costat de la platja. Per la vesprada vam anar a Pisco a visitar una bodega artesanal. L'origen d'aquesta data del segle XIX i ja fa quatre generacions que funciona. En ella s’elabora el pisco, tradicional aiguardent de la zona, a més d'altre tipus de vins. Ens van donar a tastar els diferents vins que produïen, quasi tots dolços degut a les varietats de raïm que es crien en la zona, principalment la quebranta i la borgonya. Ja al final vam tastar el pisco, aiguardent elaborat i molt característic de la zona. En acabar la degustació, i ja una miqueta aleros, vam pujar a l’autobús per a tornar cap a Lima.